5. LA INDÚSTRIA TEXTIL A CATALUNYA

La reestructuració de la indústria tèxtil a Catalunya

El sector del tèxtil a Europa, i principalment als països del sud, s’ha vist afectat per la liberalització total dels mercats i l’entrada de la Xina a l’OMC. L’Acord marc per a la indústria tèxtil i de la confecció conté mesures financeres, industrials i laborals per compensar aquesta situació, que en els propers anys haurien de traslladar el seu efecte al sector a Catalunya.

Un dels elements crucials que afecten el nostre sector, i així ho hem posat de manifest, ha estat la liberalització total dels mercats, progressiva i anunciada des de la ronda d’Uruguai, i la culminació dels acords de Marràqueix, on es va establir un calendari de liberalització de les quotes de deu anys fins el 31 de desembre de 2004. Així, a finals del 2004, la fi de l’acord multifibra i l’entrada de la Xina en l’Organització Mundial de Comerç (OMC) ha provocat una deterioració en la indústria tèxtil europea, principalment en els països del sud. Érem conscients que calia prendre mesures amb urgència que pal·liessin els efectes dels ajustaments socials que les empreses del sector i els seus efectes estaven produint en el territori. Eren i són necessàries mesures de suport a les empreses i als treballadors per minimitzar l’impacte econòmic i social d’aquest reajustament en benefici del sector. Per a això, advoquem per una estreta col·laboració amb totes les administracions.

A partir del 2003 i com a conseqüència de la liberalització del comerç, prevista per a l’any 2005, la
Federació d’Indústries Afins de la UGT, juntament amb FITEQA-CCOO i la Confederación Intertextil
Española, van proposar al Govern un pla que mitigués l’impacte de la liberalització. Aquesta negociació va tenir com a resultat l’acord marc, de 21 de novembre de 2003, amb vigència per als anys 2004 i 2005, que va ajudar a flexibilitzar les jornades i els desajustaments temporals de producció, però no va solucionar el problema de fons. Com a continuació d’aquestes mesures, el juny del 2006 es va signar l’Acord marc per a la indústria del tèxtil i la confecció, que inclou mesures financeres, industrials i laborals per a un període de tres anys. Ara bé, aquest acord té, en principi, les mateixes deficiències que l’anterior, ja que n’han quedat
fora les comunitats autònomes, i s’han hagut d’obrir nous fronts de negociació. 

 http://www.rtve.es/alacarta/videos/moments/moments-industria-textil-catalunya/1338462/

4. COM FUNCIONA UN TELER?

El teler és la màquina on es teixeixen els teixits plans o de calada. Els fils d'ordit procedents de les bobines són col·locats paral·lels al plegador d'ordit gràcies a una màquina prèvia anomenada ordidor.

Ja al teler, es va desenrotllant el plegador i es fan passar els fils d'ordit pels ullets dels lliços, una mena de pintes que es desplacen alternativament amunt i avall. En aquest moviment arrosseguen una part dels fils cap amunt i l'altra avall, formant un angle anomenat calada, i deixant prou espai perquè passi la llançadora. Aquesta peça fusiforme allotja en el seu interior una bobina de fil que en cada recorregut de dreta a esquerra o viceversa deixa anar fil per formar la trama perpendicular a l'ordit. Finalment, el batà estreny cada passada de trama contra el teixit ja format en el plegador de teixit.

L’evolució dels telers

Els telers verticals van ser els primers que van existir. Els fils d'ordit es col·locaven en un bastiment dret fixat a terra, uns pesos a l'extrem dels fils feien que es mantinguessin tibants, i això facilitava el pas horitzontal de l'agulla de trama.

El teler va anar evolucionant al llarg del temps; va aparèixer el teler horitzontal i es va inventar la llançadora volant, que juntament amb altres avenços van permetre augmentar i millorar la producció.

Els telers manuals preindustrials estaven fabricats amb fusta. Disposaven d'un banc perquè hi segués el teixidor, que amb una mà impulsava la llançadora d'un extrem a l'altre, i amb l'altra mà empenyia el batà per ajuntar la passada a l'anterior.

Amb l'aparició del teler mecànic, impulsat per la nova font d'energia del vapor, el teler va esdevenir una màquina important dins el procés d'industrialització, que es va iniciar a Anglaterra al segle XVIII i que es va estendre arreu d'Occident.

Els telers mecànics lligats a la Revolució Industrial tenien l'estructura de ferro i l'energia motriu era mecànica a partir del vapor. La llançadora s'empenyia gràcies a un garrot (teler de garrot) o a una barra amb forma d'espasa (teler d'espasa).

El teler jacquard incorporava uns cartrons perforats amb l'esquema del dibuix que es volia que tingués la tela; això permetia seleccionar els fils d'ordit un per un, en l'operació de pujar o baixar. Aleshores, el pas de la trama generava el dibuix sobre el teixit. Aquest teler, ideat el 1805, es considera el precedent de la informàtica.

Els telers actuals de raig d'aigua o aire prescindeixen de la llançadora. Disposen de raigs d'aigua o d'aire a alta pressió que empenyen la trama a través de l'ordit. Els telers més innovadors són els de calades múltiples, que permeten fer diverses passades de trama al mateix temps.

3. TIPUS DE TEIXITS

Segons el lligament, o combinació dels fils d'ordit amb els de trama, els teixits poden ser de tafetà, de sarja i de setí o ras.

El tafetà és el lligament més senzill. Cada fil de trama passa alternativament per sobre i per sota dels fils d'ordit. Aquest lligament permet obtenir teixits que no tenen ni dret ni revés. Algunes teles fetes amb lligament de tafetà són la batista, les teles de lli i la lona.

El lligament de sarja fa una mostra en diagonal amb més o menys relleu, i té dret i revés. Els punts de lligament es desplacen un espai cap al costat en cada passada que fa la trama. Dos exemples de teixit de sarja són la gavardina, que pot ser d'estam o de cotó, i la roba texana.

En el lligament de setí o ras, el fil d'ordit passa per sobre de quatre passades de trama, o a l'inrevés. En el primer cas, el teixit resultant és el setí; en el segon, el ras. Tant l'un com l'altre tenen un ordit molt espès i dens, per això la superfície és tupida i llisa.

2. PASSOS DEL PROCÉS TEXTIL

La fase de filar consisteix a estirar, torçar i cargolar les fibres per obtenir-ne un fil continu i resistent. Quan s'estiren, es posen les fibres paral·leles; quan es torcen, s'uneixen unes fibres amb les altres, i quan es cargolen, es preparen per als processos següents.

Després de filar, un cop tenim els fils prou estirats i retorçats, amb el gruix i la resistència necessaris, cal iniciar el procés tèxtil.

El tissatge és el procés d'elaboració de teixits i peces de roba a partir de fils. Els teixits convencionals, anomenats plans o de calada, es formen encreuant dos conjunts de fils:

- Els fils d'ordit, disposats longitudinalment, que determinen la llargada i l'amplada de la peça de roba.

- Els fils de trama, que s'entrellacen transversalment amb els d'ordit.

Els teixits es caracteritzen també per la densitat, que és el nombre de fils per centímetre de teixit, i pel lligament, que és la manera com s'entrecreuen els fils d'ordit i de trama. Procés de filatura i tissatge

ACABATS

Els acabats són les operacions que faciliten la conservació i modifiquen el color i la textura natural dels teixits per fer-los millors i més atraients al consumidor.

El procés de tintar consisteix a donar color al fil o a la tela mitjançant colorants. Aplicació de tint als teixits

Les fibres naturals, com ara la llana i el cotó, necessiten moltes vegades un tractament químic previ, anomenat blanqueig, que consisteix a descolorir-les per unificar el color natural, ja que pot tenir diferents tonalitats.

L'estampació consisteix a aplicar dibuixos de colors sobre una tela. El resultat ha de ser inalterable, per això els colorants han de mantenir el seu color original, no s'han de diluir amb l'acció de l'aigua, han de ser estables als efectes del sol i han de resistir l'acció de l'aigua calenta.

En l'estampació al motlle es fa servir un motlle que té un dibuix gravat en relleu. Estampació al motlle

Tradicionalment, els fils o les teles d'origen natural reben uns acabats determinats per millorar-los, com ara l'aprest, que és un tractament que abans es feia principalment amb midó i que actualment es fa amb productes químics; l'objectiu d'aquest procés és fer el teixit més consistent.

La majoria de teixits reben actualment un seguit de tractaments específics per millorar-los, fer-los més variats i amb propietats noves.

Els acabats següents són una mostra de la varietat de tractaments que poden rebre els teixits:

1- tractament antiestàtic s'aplica a teixits i catifes amb productes que faciliten la conductibilitat elèctrica de la superfície, per impedir que s'acumulin càrregues estàtiques al teixit.

2- La impermeabilització és un tractament dels teixits que, mitjançant agents hidròfobs, aconsegueixen un efecte de lliscament quan plou, sense reduir la permeabilitat de l'aire.

3- El tractament antiarrugues redueix la tendència a l'arrugament durable i ajuda el teixit a recuperar-se. Tots els articles tèxtils s'arruguen en major o menor mesura. Com més rígida és una fibra, més difícil és que es recuperi després d'arrugar-se i, al contrari, com més flexible és, més fàcil és eliminar-ne les arrugues.

4- El tractament antiarnes evita els efectes de les arnes a les peces de llana de manera permanent.

5- El tractament ignifugant intenta reduir al màxim la inflamabilitat dels teixits. La majoria dels teixits es poden cremar, per això la investigació en indústria tèxtil s'adreça a aconseguir tractaments específics contra aquesta capacitat de cremar.

CONFECCIÓ

La confecció consisteix a fer les peces de vestir d'acord amb uns paràmetres, i pot ser artesanal o industrial. La confecció artesanal és la que fa peces de vestir úniques, adaptades a les mides de les persones que les han de portar. La confecció industrial és la fabricació de moltes peces sota unes condicions determinades que permeten abaratir-ne el preu. Actualment, la confecció es troba íntimament lligada al concepte de moda, que, a la vegada, està íntimament lligat al disseny.

El disseny

El disseny és l'elaboració del projecte des del moment en què es fabrica el fil o la tela fins a la confecció del vestit. El món de la moda depèn dels dissenyadors que marquen les pautes de la roba anomenada «prêt-à-porter», o adaptació dels models d'alta costura a la producció industrial.

Els patrons

El patró és la representació gràfica de les diverses parts que formen una peça de vestir, seguint un disseny previ, per tallar-les i cosir-les. En la confecció artesanal, les peces tenen les mides de la persona que les ha de portar.